Quan el turisme i les tradicions s’enfronten, el patrimoni humà es converteix en la clau de la col·laboració per a una “millor convivència”

El patrimoni “humà” està format per homes i dones que viuen i treballen en una zona turística però que no treballen directament per a aquest sector. Després del nostre primer article sobre el tema, intentarem mostrar-los dos exemples concrets de tensions entre residents i turistes en els quals el coneixement i la valorització del patrimoni humà permeten limitar els conflictes.

Cria de poltres i la seva gastronomia a la Vall de Camprodon.

Una de les tradicions més arrelades de la Vall és la transhumància del bestiar (cavalls i mules). Malgrat l’augment del turisme a la vall, especialment de les segones residències dels barcelonins, la cria de bestiar boví i equí ha continuat desenvolupant-se adaptant-se a la realitat del turisme.

Cada any, a finals de juny, els ramaders traslladen els cavalls i el bestiar de Molló al Pic de Rojà, on es conserven els seus drets de pasturatge (Tractat dels Pirineus de 1659), i on els animals pasturen de juliol a setembre. A final de mes, els propietaris van al Pic a recollir-los. La transhumància acaba a Molló, prop de Costabona, on esperen fins al 13 d’octubre, dia de la fira d’Espinavell, per a la “Tria de Mulats”, la separació dels poltres i les egües.

El manteniment d’aquestes activitats i la creixent importància d’aquesta ramaderia no estan exempts de conflictes entre turistes i ramaders, sobretot per la facilitat amb la qual els primers, quan surten de passeig, obren les barreres, passen i no les tornen a tancar, la qual cosa provoca greus problemes als ramaders. Aquest és un exemple típic de conflicte, però desgraciadament no és l’únic. El senderisme, en el seu sentit més ampli, no sols té a veure amb el “desenvolupament sostenible” i el “respecte a la naturalesa”, sinó també amb molèsties com la degradació del sòl, les escombraries, la contaminació acústica, els gossos que corren lliurement i espanten als animals…

El treball conjunt dels diferents actors de la vall ha permès enfortir aquest sector. L’any 2007, els cuiners de la vall van concloure un acord de col·laboració amb els criadors en relació amb la carn de poltre. El reconeixement del valor d’aquesta carn, així com d’altres productes conreats a la vall (tòfones en particular), reforça l’oferta turística de la vall i permet augmentar el nombre de criadors, la qual cosa contribueix a un desenvolupament més equilibrat de la regió. Aquest treball conjunt ha permès estructurar una oferta de visites als ramaders i desenvolupar contactes entre visitants, ramaders i residents per a una millor “convivència”.

L’eterna guerra de l’arròs de Pals al Baix Empordà.

A la zona de Torroella de Montgrí, Pals, l’Escala… la història del cultiu de l’arròs és una llarga successió de problemes entre els arrossers i la resta de la població. El cultiu va augmentar constantment durant el segle XVIII, però les nombroses epidèmies, els conflictes i la falta de rendiments, així com el turisme, van contribuir a la seva gairebé total desaparició: un càmping o una urbanització són molt més rendibles que la mateixa superfície ocupada pels arrossars.

No obstant això, fa uns anys va reaparèixer un petit grup de plantadors empedreïts i amants de l’arròs i dels arrossars, la qual cosa els va permetre recuperar una part de la zona i, sobretot, la seva reputació. I entorn d’aquest arròs, a la seva història, s’han creat una sèrie de productes turístics entre els quals destaquen: un passeig enogastronòmic entre els arrossars i les vinyes de Pals.

Aquesta visita de dues hores i mitja, organitzada per a grups reduïts, va tenir un èxit immediat, demostrant que els excursionistes estan realment desitjosos de conèixer els habitants, en el seu entorn quotidià, d’aquest univers que un dia va ser nostre i que ens fa somriure o ens commou.

Aquesta carrera cap a la naturalesa és encara més marcada des de la pandèmia, i els professionals del turisme han d’integrar la valorització del patrimoni humà en les seves visites, fent-les més reals, més accessibles i creant vincles.

Amb aquests dos exemples, podem veure que una de les maneres de fer sostenible el turisme és diversificar les activitats que es desenvolupen en un territori, evitant costi el que costi el monocultiu turístic que pot ser empobridor, ja sigui des del punt de vista cultural, professional o fins i tot econòmic. Insistim també en la necessitat per als actors dels diferents sectors de la vida d’un territori de treballar en xarxa amb el suport de les administracions, les universitats, etc., tal com pot fer el projecte Nattur. En efecte, els primers contactes entorn del projecte han posat de manifest l’existència i la voluntat de les persones que treballen prop dels senders de donar vida al seu territori i als seus costums; és en aquest sentit que desitgem fer més accessible el patrimoni humà, un patrimoni que cal valorar, però que massa sovint es perd en l’oblit!