El projecte Nattur, la posada en valor del patrimoni entorn de les rutes de senderisme: el patrimoni humà

Al principi del projecte, quan pensàvem a valorar el patrimoni entorn de les rutes de senderisme, pensàvem sobretot en el patrimoni natural i cultural, de la mateixa manera que al principi pensàvem sobretot en com fer-lo més accessible.

En tots dos casos arribarem a conclusions diferents: valorar el patrimoni significa, fonamentalment, transmetre’l; fer-lo accessible és només un detall, encara que important, però senzill de resoldre. Quant a la decisió de quin patrimoni transmetre, un altre patrimoni, l’humà, apareixia com un patrimoni a potenciar.

 

Els primers contactes entorn del projecte Nattur van posar immediatament de manifest l’existència de persones que viuen i treballen entorn dels senders, amb les seves activitats i costums. Això és el que fa que un territori sigui ric des del punt de vista humà. És un territori viu, però fortament amenaçat per l’evolució de les societats, les migracions i el despoblament de les zones de muntanya i de l’interior en general.

En el cas de la vall de Camprodon, els responsables polítics i els actors del turisme veien amb claredat, ja abans de la pandèmia, que era necessari mostrar als turistes i en particular als excursionistes la realitat d’aquest entorn que travessaven sense ser-ne conscients: la cria del cavall pirinenc català (poltre), el cultiu de la tòfona, l’agricultura de muntanya, a la qual podríem afegir l’arquitectura de l’estiueig, la transhumància de les egües i les cabanyes dels pastors, les mines de ferro i les colònies de miners, etc. En una paraula, el que s’anomena el patrimoni etnogràfic o etnològic, quan es parla del passat. I si aquest patrimoni etnogràfic forma part del patrimoni, llavors el patrimoni humà actual també pertany al patrimoni. I mereix ser transmès als visitants amb finalitats educatives per a limitar els frecs i malentesos  cada vegada més freqüents entre turistes i residents.

 

El Covid, que ens va prohibir sortir al camp, ens va portar a buscar en la bibliografia el que no podíem veure sobre el terreny. Un estudi de l’evolució de la definició i el contingut del terme “patrimoni” per part de la UNESCO, i del patrimoni immaterial entre altres, mostra que el patrimoni humà existeix efectivament. En 2003, la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial el va definir així:

 

“S’entén per “patrimoni cultural immaterial” els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques -així com els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents- que les comunitats, els grups i, en el seu cas, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural”. [1]

 

I l’any 2019, durant la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, el patrimoni viu es descriu de la següent manera:

 

“… amb el seu dinamisme, el patrimoni viu és capaç de canviar i evolucionar a mesura que es transmet de generació en generació. Reforça el nostre sentit de la identitat i ens vincula amb el nostre passat, amb els altres i, més àmpliament, amb el món que ens envolta…

… La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial reconeix la importància del patrimoni cultural immaterial i la seva contribució al desenvolupament sostenible i a la diversitat cultural. El seu objectiu és:

– salvaguardar el patrimoni viu ;

– garantir que es respecti;

– sensibilitzar sobre la seva importància, i ;

– proporcionar marcs per a la cooperació i l’assistència internacionals.

    – o ” patrimoni viu ” – és un llegat dels nostres avantpassats que es transmet als nostres descendents …

— El patrimoni viu és important perquè proporciona a les comunitats i als individus un sentit d’identitat i continuïtat. Pot promoure la cohesió social, el respecte per la diversitat cultural i la creativitat humana, i ajudar les comunitats a construir societats resilients, pacífiques i inclusives.”[2]

 

Ens va semblar natural llavors consultar el llibre de Rachid Amirou sobre l’imaginari del turisme cultural, en el qual trobem unes línies que defineixen perfectament de què estem parlant:

 

“El pas de la noció de cultura en el sentit clàssic i humanista a un sentit més sociològic (pràctiques, estils de vida, “tribus” urbanes) i etnològic (grups ètnics, identitats col·lectives) d’aquesta paraula no deixa d’influir en les polítiques que tracten del patrimoni i del turisme i, per tant, en la mena de turisme cultural que es promou i mostra actualment. La sensibilitat dels turistes està canviant cada vegada més cap a l’interès per les cultures vernacles, les formes de vida i les tradicions locals. El turista somia amb ser etnòleg en el seu temps lliure”.[3]

 

 I unes pàgines més endavant, continua:

 

“L’atracció pel terrer (la sociabilitat pobletana d’antany) és un mite dels orígens en el sentit que aquest retorn a les fonts es viu sovint com una volta al paradís (a un passat idíl·lic, mitificat i embellit, abans de la ciutat i la contaminació). Atès que els pobles o la vida social del passat existeixen cada vegada menys, excepte en la imaginació dels habitants de les ciutats, es tracta d’una utopia – un viatge a un lloc que no existeix…. Una nostàlgia en el sentit estricte d’un retorn imaginari a un referent que, en perdre la seva historicitat (en valor documental i d’arxiu), guanya un graó en la memòria i l’imaginari col·lectiu)”.[4]

 

Així, no sols es tracta d’una realitat viva, reconeguda des de fa molts anys, sinó també d’una nostàlgia que segueix present en l’imaginari dels turistes urbans.

Dos terços dels francesos viuen en ciutats i el 80,8% dels espanyols en zones urbanes, la qual cosa explica clarament aquesta fascinació per tornar a la naturalesa, a la recerca del passat rural que viu en el més profund de nosaltres (qui no té en la seva família un avantpassat que hagi viscut en el camp?!).

 

Finalment, el període “post” Covid ha demostrat realment que aquesta tendència de “volta a la naturalesa” és més forta que mai i que la cerca d’un retorn a aquest “paradís idíl·lic” porta als turistes i a altres excursionistes a buscar experiències entorn d’aquesta mena de patrimoni. Així ho han percebut els actors del turisme de muntanya, ja que, durant les sessions de formació dedicades a la creativitat i a la creació de productes realitzades per la UdG des de la tornada a una certa normalitat, la gran majoria dels productes proposats giren entorn d’aquest patrimoni humà.

 

Cal no oblidar que aquesta riuada cap a la naturalesa és la causa de fortes tensions entre residents i turistes, i que descobrir la realitat del patrimoni humà pot permetre’ls conèixer-se millor, respectar-se mútuament i limitar així els conflictes d’ús.

[1] UNESCO Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, 17 d’octubre de 2003, edició de 2012, p.9

[2] UNESCO, Patrimoni viu i  pobles autòctones: Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, 2019

[3] Rachid Amirou, Imaginaire du tourisme culturel édition PUF, 2000, p.2 et 3

[4] Rachid Amirou, Imaginaire du tourisme culturel édition PUF, 2000, p.26